Advocat Albert Rubirola.

Us adjuntem la notícia publicada el dia 14-02-2011 pel Diari El Punt. De la notícia es desprèn que es tracta d’una família amb un poder adquisitiu molt alt (només cal recordar la pensió d’aliments fixada), que no reflexa la realitat de les situacions en què es veuen immerses la  gran majoria de famílies, així mateix, i sense haver fet una ullada de la sentència, entenc raonable i justa la mateixa en tant un dels progenitors és únic propietari de l’habitatge.

 “L’Audiència de Girona ha dictat una sentència de divorci que, basant-se en el llibre segon del nou codi civil de Catalunya, resulta innovadora perquè estableix que el marit i pare de dues criatures petites, que queden sota la custòdia de la mare, “és el que es queda l’habitatge”, fins ara compartit per la família. La sentència, de què ha estat ponent el magistrat Fernando Ferrero Hidalgo, remarca que la casa és propietat del pare i que la mare té possibilitats econòmiques per procurar-se un altre habitatge.

El cas és el d’una parella de classe mitjana-alta, que vivia en un barri residencial de Girona i que tenen dos fills petits. La dona va presentar una demanda de divorci i el jutjat número 1 de Girona va dictar una sentència que regulava els paràmetres habituals fins ara: donava la guarda i custòdia a la mare, a qui també atribuïa l’ús del domicili familiar, deixant, però, que el pare es fes càrrec de pagar la hipoteca. L’home també havia d’aportar una pensió de 350 euros mensuals per a la manutenció de cadascun dels dos fills.

L’advocat del pare, basant-se en les novetats introduïdes en el nou codi civil de Catalunya, que estableix uns criteris menys rígids a l’hora d’adjudicar l’ús de l’habitatge conjugal, va presentar un recurs davant de l’audiència de Girona, que li ha donat la raó.

En la sentència, el magistrat Fernando Ferrero, resol que l’home es quedi al domicili familiar, en primer lloc perquè n’és el propietari exclusivament, sense que la dona hi tingui cap part ni cap dret en el futur. El magistrat remarca, també, en la sentència, que la dona té recursos suficients per procurar-se un nou habitatge, tant si és de compra com si és de lloguer. I també es té en compte que els dos fills no tenen un lligam extremadament estret amb la casa, on ara ja no viuran de forma sistemàtica. Així, el pare es queda a la casa. En la mateixa sentència, el magistrat estableix, però, que el pare faci una aportació de 300 euros per contribuir a les necessitats d’habitatge dels seus fills i apuja fins a 425 euros la quantitat que ha d’aportar al mes per al concepte d’alimentació de cada un.”

 Font: El Punt Diari